En què consisteix
La litiasi urinària consisteix en la formació de càlculs (o pedres) dins de les vies que condueixen l'orina, des del ronyó fins a la uretra, passant per l'urèter i la bufeta. La paraula càlcul s'empra en medicina per denominar les pedres. Hi ha sis subtipus diferents de pedres, sent les més freqüents les d'oxalat càlcic (més del 80%), seguides de les d'àcid úric i fosfat. La mida pot ser molt variable des de mil•límetres (sorres) a pedres de més de fins a 10 centímetres en el ronyó. El símptoma més important que produeixen els càlculs és el còlic nefrític, que passa quan un càlcul descendeix per l'urèter i obstrueix el ronyó.
Quines són les seves causes
La sobresaturació de sals o soluts en l'orina, especialment quan aquesta és escassa acostuma a ser el mecanisme necessari per a la formació de la majoria de càlculs urinaris. La baixa ingesta de líquid és la causa d'aquesta diüresi insuficient. També intervenen factors metabòlics i dietètics. Encara que en la majoria de casos no és possible saber la causa exacta de la formació de càlculs, cada subtipus té els seus propis factors predisponents, com les disfuncions del metabolisme del calci i l'oxalat en la litiasi d'oxalat de calci, abusos en la dieta a base de carns a la litiasi d'àcid úric, o la infecció d'orina en la litiasi de fosfat amònic-magnèsic (estruvita). Alguns càlculs obeeixen a causes genètiques (cistina) o medicamentoses.
Com es diagnostica
Les proves per demostrar l'existència d'un càlcul urinari són la radiografia simple d'abdomen i l'ecografia reno-vesical. De vegades cal completar l'estudi amb proves com el TAC abdominal o la urografia intravenosa, que permeten una millor visualització de l'anatomia i de la mida i localització exacta dels càlculs dins de les vies urinàries. Per a l'estudi i control metabòlic de la malaltia litiàsica cal fer una anàlisi de sang i una prova d'orina de 24 hores. La composició del càlcul es determina amb l'observació al microscopi i l'espectrometria.
Quin pronòstic té
Es considera que fins a un 60% dels casos els pacients amb litiasi tindran un únic episodi de còlic nefrític que no es repetirà mai més i no deixarà seqüeles. Els pacients amb litiasi urinària crònica són una minoria però requereixen múltiples intervencions per anar solucionant els episodis que van sorgint. Quan els càlculs produeixen obstrucció renal poden alterar la funcionalitat del ronyó.
Quin és el tractament
La litotrípcia extracorpòria per ones de xoc (LEOC) és el tractament d'elecció per a la majoria de litiasi en qualsevol de les seves localitzacions. Es tracta de trencar la pedra sense intervenir quirúrgicament el pacient i aconseguir que sigui ell mateix qui expulsi els fragments. Quan la LEOC resulta ineficaç o no està indicada es poden realitzar diferents tipus de cirurgia per solucionar el problema. Si la litiasi és a l’urèter es pot realitzar cirurgia endoscòpica tipus ureteroscòpia. Quan el càlcul es troba en el ronyó o la seva grandària és superior als 2-3 cm, per exemple en els càlculs coraliformes, es realitza una nefrolitotomia percutània (NLP), per la qual s'accedeix a l'interior del ronyó a través de la zona lumbar. La laparoscòpia és una opció per a casos especials de càlculs en urèter o pelvis renal. La cirurgia oberta s'aplica en molt pocs casos actualment. Els càlculs en la bufeta (litiasi vesical) es tracten amb tècniques endoscòpiques però si el càlcul és voluminós es pot practicar una petita incisió a la part baixa de l'abdomen per a la seva extracció.
Per al tractament mèdic de la litiasi hi ha molt pocs medicaments eficaços. El citrat potàssic és útil per evitar la formació de càlculs d'oxalat i per dissoldre els d'àcid úric. Els diürètics tipus tiazida redueixen l'expulsió de calci per orina (hipercalciúria).
Com es pot prevenir
Una manera eficaç d'evitar la formació de nous càlculs és beure abundants líquids, sobretot aigua. Es tracta d'aconseguir diüresi d'uns 2-3 litres al dia. Evitar els abusos amb la sal en els menjars, els aliments molt rics en proteïnes (carns) i la pastisseria industrial són normes generals molt útils enfront de tots els tipus de litiasi. La litiasi d'oxalat càlcic es pot evitar prenent citrat potàssic i retirant de la dieta aliments rics en oxalat com els espinacs, julivert, bledes, xocolata, pebre i fruits secs. En aquest tipus de litiasi es poden prendre aliments amb calci, tipus llet i derivats ja que s'ha comprovat que no prendre'ls facilita la formació de noves pedres. La litiasi d'àcid úric es pot evitar augmentant el pH de l'orina prenent bicarbonat sòdic o citrat potàssic, i fent serioses correccions a la dieta (eliminar carns vermelles, marisc, vísceres, embotits i salaons, així com l'alcohol). La litiasi de fosfat amònic magnèsic (estruvita), deguda a la infecció d'orina, necessita tractar aquesta infecció per evitar que el càlcul reaparegui. Acidificar l'orina amb àcid aceto-hidroxámico és una mesura possible, encara que a causa de la toxicitat del fàrmac és poc utilitzada avui dia. En la litiasi de cistina haurà d’alcalinizar-se l'orina amb citrat potàssic i forçar la ingesta de líquids, i es donen tractaments específics tipus D-penicilamina o azetozolamida, encara que amb resultats discrets.
