Origen de la Fundació

La Fundació Puigvert té el seu origen en l'INSTITUT D'UROLOGIA, situat a la clínica privada del Professor Puigvert, i creat per ell, el 1943, amb el propòsit d'aprofitar al màxim els mitjans de què disposava per a una doble funció: l'assistència i la docència.

El Professor Puigvert: precursor de l'època

El Professor Puigvert, precursor en molts aspectes, ho va ser també en la organització de la formació continuada. Des de 1944, de manera sistemàtica, va dur a terme sessions clíniques en què participaven tots els integrants de l'equip mèdic. S'hi exposaven els casos clínics d'interès i tots els malalts que s'havien d'operar, fet que ja implicava una metodologia per a la revisió crítica d'actuacions i el control de qualitat. A més, es feien sessions bibliogràfiques mensuals. Pel que fa a la docència, va iniciar-s'hi molt aviat, l'any 1946, quan el Professor Puigvert va organitzar el primer curs monogràfic d'urologia. D'aleshores ençà, aquests cursos s'han desenvolupat de manera constant i han esdevingut un clàssic de la urologia espanyola.

Antecedents: els anys cinquanta

L'any 1951, el Professor Puigvert va accedir per concurs a la Direcció del Servei d'Urologia de l'Hospital de la Santa Creu i Sant Pau (HSCSP), del qual era metge des de 1933. Hi va aportar recursos, per tal d'ampliar el pavelló hospitalari on estava ubicat el servei i va crear-hi noves dependències per donar cabuda a les seccions de Laboratoris, d'Uroendoscòpia i d'Urografia. Va traslladar a l'hospital l'institut d'urologia que havia creat a la seva clínica i l'anomenà “INSTITUT D'UROLOGIA DE L'HSCSP”, amb la qual cosa li va proporcionar mitjans i el va transformar en el Servei d'Urologia més important de l'Estat espanyol.

Hi va traslladar els fons bibliogràfics i l'arxiu d'històries clíniques i hi va organitzar la biblioteca i l'arxiu clínic. A més, va potenciar la realització sistemàtica de revisions bibliogràfiques i de sessions clíniques, va continuar amb els cursos monogràfics d'urologia i va iniciar la difusió de les “Sèries de Publicacions de l'Institut d'Urologia”.

L'any 1954 va dissenyar-ne un Pla d'estudis teòrics i pràctics, per a la formació especialitzada en Urologia, i va crear-hi dues places de resident-becari, per tal d'estudiar durant dos anys, en règim d'internat rotatori, a l'Institut d'Urologia de l'HSCSP, que va ser capdavanter a l'Estat espanyol, en la formació reglada de l'ensenyament d'especialització postgraduada.

Gràcies al Professor Puigvert, l'Hospital de la Santa Creu i Sant Pau va ser el primer centre hospitalari de l'Estat que va oferir un programa rotatori reglat per a la formació mèdica especialitzada (metges residents).

L'any 1955, hi va posar en marxa una Secció de Nefrologia la qual, sota la direcció del Dr. Gerardo Del Río, pioner en l’especialitat, va adquirir una personalitat pròpia, fins que anys després (1964) va esdevenir un servei funcionalment autònom (el primer de l'Estat espanyol).

L'any 1961, com a reconeixement a l'especificitat de la tasca duta a terme pel Dr. Josep M. Pomerol Serra, impulsor de l'andrologia com a especialitat clínica, hi posà en marxa una Secció d'Andrologia, que anys després (1968) va esdevenir el Servei d’Andrologia, també funcionalment autònom (el primer del món).

Aquells anys cinquanta van ser d'intensa activitat assistencial i científica. El prestigi del Professor Puigvert, el dels seus col·laboradors i el de l'Institut d'Urologia de l'HSCSP van creuar les fronteres del país. A poc a poc, es configurava el que posteriorment s'anomenaria la Fundació Puigvert.

Etapa inicial de la Fundació: els anys seixanta

La Fundació Puigvert es constitueix l'abril de 1961. Des del seu naixement, té com a objectiu l'assoliment d'una sèrie de propòsits, elaborats en aquell moment i que continuen vigents avui dia:

• Fer arribar a la població en general (de qualsevol nivell cultural, econòmic i social) els mateixos mitjans assistencials i una idèntica filosofia d'atenció .
• Configurar un centre tecnològicament capdavanter, on els malalts es puguin beneficiar de la capacitat i l'experiència d'un equip mèdic integrat, que es dedica a l'assistència amb perspectiva global i multidisciplinària.
• Oferir a l'equip mèdic facilitats per adquirir/actualitzar coneixements i habilitats, i per desenvolupar capacitats docents, d'investigació i de divulgació, alhora que es compagina, en un mateix centre, la pràctica professional pública i privada.

Per desenvolupar el seu projecte, el Professor Puigvert va nomenar Esperança Martí patrona vitalícia, secretària del Patronat i gerent de la Fundació, ja que hi col·laborava des de 1952. Antoni Puigvert i Esperança Martí inicien junts la tasca de donar consistència i contingut a la Fundació Puigvert.

En aquesta època és quan aconsegueixen l'autorització de l'HSCSP per construir les edificacions que havien d'acollir les noves dependències de la Fundació als terrenys annexos al pavelló hospitalari en què hi havia el Servei d'Urologia. El Professor Puigvert va posar a disposició de l'obra, recursos propis i recursos aliens, que va aconseguir a través del mecenatge. El mes juny de 1963, es va col·locar la primera pedra dels nous pavellons. La seva construcció va finalitzar el mes de juny de 1966.

Aquell mateix any es va dissenyar un Pla d'especialització en nefrologia, de tres anys de durada, i l'any següent, es va convocar la primera plaça de metge resident de l'especialitat i es va signar un concert amb l'Institut Nacional de Previsió per a la prestació de serveis assistencials coberts per la Seguretat Social. La Fundació va ser el primer hospital privat “concertat” amb la Seguretat Social. Amb aquest gest, es posava novament en evidencia la visió de futur de la Direcció del centre.

Per ordre ministerial de 26 de juliol de 1967 (BOE del 30 d'agost), la institució va ser reconeguda com a escola d'especialització per a postgraduats. Així, la universitat reconeixia oficialment la gran tasca docent duta a terme pel Professor Puigvert i el seu equip de col·laboradors mèdics, i es posaven els fonaments per a la futura acreditació del programa MIR.

El 1968, es va elaborar un Pla d'especialització en andrologia, també de tres anys de durada, i l'any següent es va convocar també la primera plaça de metge resident de l'especialitat.

Etapa de consolidació: el anys setanta

L'any 1972, s'hi van fer modificacions estructurals importants i s'hi van implantar múltiples circuits d'informació (administratius i econòmics); per exemple, es va adquirir i instal·lar el primer ordinador central, i es va crear així el Servei d'Informàtica.

L'any 1971 es va crear la revista Anales de la Fundación Puigvert, òrgan de difusió científica de la institució, que avui dia es continua editant, encara que a partir de l'any 1982 ho fa amb el nom d'Actas de la Fundació Puigvert.

El 1972, s'hi va instituir la “Medalla Francisco Díaz”, en record del que es va considerar pare de la urologia. La Fundació Puigvert concedeix anualment aquesta medalla, a través de l’Asociación Española de Urología, a un uròleg de llarga i prestigiosa trajectòria professional. El guardó s'atorga alternativament a uròlegs espanyols, americans i europeus.

Aquest mateix any, els integrants del cos facultatiu van ser contractats laboralment, i s'hi va implantar un model de desenvolupament professional, amb el propòsit de reconèixer el mèrit. Tot això constituïa, en aquella època, un fet sense precedents.

L'any 1970, la Direcció del Servei d'Urologia va ser encarregada al Dr. Norberto Mallo, el qual va dur a terme la jerarquització interna del Servei, fet que en marcaria el futur. El mateix any es va crear el Comitè Internacional d'Andrologia (CIDA), grup multidisciplinari d'experts, amb el propòsit de fomentar l'expansió i el reconeixement de l'andrologia, i es va organitzar una Consulta de Psicologia Clínica, amb el propòsit de donar suport psicològic als malalts de diàlisi. L’experiència va demostrar que altres malalts necessitaven aquest tipus d'assistència, per la qual cosa la dotació va ser ampliada i al 1980 es creà la Secció de Psicologia Clínica.

L'any 1972, l'Institut d'Urologia va passar a denominar-se Institut d'Urologia, Nefrologia i Andrologia, en reconeixement de l'especificitat de la nefrologia, àmpliament acceptada, i l'andrologia, en expansió, gràcies a la feina de la Fundació, a través del CIDA.

Durant els anys 1975 i 1976, es va modificar l'estructura organitzativa de la institució, en reconèixer com a serveis els de Radiologia, Laboratoris i Anestèsia i Reanimació.

L'any 1979, es va crear el Servei de Documentació Mèdica, dirigit per la Dra. Maria Rovira, el qual va organitzar un sistema per recuperar la informació mèdica guardada a l'arxiu clínic de la institució, d'aquesta manera es van començar a processar informàticament les dades incloses a les histories clíniques. El 1989, el Servei passà a mans de la Dra. Helena Isábal i el 1997 passà a dirigir-lo la Dra. Lluïsa López.

Etapa d'expansió: els anys vuitanta

A principis dels anys vuitanta, va tenir lloc la transferència de la gestió de la sanitat catalana a la Generalitat de Catalunya. Es promulgaren les ordres d'acreditació i de concertació; es va crear la Xarxa Hospitalària d'Utilització Pública (XHUP) i es va començar a desenvolupar l'anomenat "model sanitari català". La Fundació es va adaptar ràpidament a l'entorn i va destacar pel seu model de gestió.

En aquell moment, el Professor Puigvert , als vuitanta anys, va considerar que calia retirar-se i deixar aquesta nova etapa d’inevitables innovacions en altres mans. Per aquesta raó, el desembre de 1985, va renunciar a la presidència del Patronat de la Fundació que havia creat. El Patronat, com a compliment de la voluntat del Fundador, va nomenar el seu fill, Antonio Puigvert Serés, president del Patronat. Esperança Martí va continuar amb el càrrec de secretària del Patronat i fou nomenada directora general de la Fundació.

L'any 1986, la Direcció de la Fundació Puigvert va elaborar el Pla estratègic d'inversions. Aquest pla, aprovat pel Patronat, amb un horitzó 1986-1992, es concretava en dos Programes: el d'ampliació i remodelació i el de reposició d'equipaments. I es basava en dues realitats: d'una banda, la necessitat d'adequar una estructura física antiga (pavelló hospitalari) a les exigències assistencials i normatives d'un hospital monogràfic, universitari i de referència i, de l'altra, la certesa que per avançar-se a unes necessitats futures era imprescindible incorporar, amb prudència, però sense dubtar, les innovacions tecnològiques.

El Patronat i la Direcció -que sabien que era imprescindible preparar la institució per al futur- van abordar l'execució del pla estratègic aprovat i van assumir el repte d'adaptar-la a les noves demandes de la societat, tot i saber l'enorme esforç financer i de gestió que comportava.

El Professor Puigvert, impulsor genial i insubstituïble en la gestació, naixement i implantació de l'entitat que porta el seu nom, va saber envoltar-se d'uns col·laboradors que van ser essencials en el seu engrandiment i expansió. La intel·ligència i la intuïció que sempre el van distingir, permetien que “sabés” que tots els integrants de la Fundació -patrons, directius, facultatius i personal en general- sentien com a pròpia la institució i per això estaven fermament compromesos a mantenir-la al màxim nivell de qualitat i de prestigi.

També en aquesta dècada, un cop consolidat el Servei de Documentació Mèdica, es va dissenyar el Pla d'Especialització en Documentació Mèdica, de dos anys de durada, i el 1984 es va convocar la primera plaça per especialitzar-se. A més, es va definir un Programa d'Especialització en Psicologia Clínica, de 3 anys de durada i el 1985 es va convocar la primera plaça de resident d'aquesta especialitat.

Etapa de transformació: els anys noranta

El 17 de maig de 1990 el Professor Puigvert mor. En aquesta època, la Fundació està molt ben posicionada en l'entorn sanitari, ha crescut en dotació i mitjans; manté -sense subvencions de cap tipus- un equilibri econòmic i financer adequat; ha desenvolupat noves tècniques assistencials (litotrípsia extracorpòria, cirurgia endourològica amb làser, registre informatitzat per a l’estudi de la impotència, tractaments de reproducció assistida...) però sobretot, ha consolidat un model de gestió i unes fórmules organitzatives singulars.

Així, desenvolupa plenament les “seves” especialitats i duu a terme les seves activitats a través d'equips multidisciplinaris, en els quals d’altres especialitats avancen i s'expandeixen per ajudar cada vegada més i millor, als uròlegs, als nefròlegs i als andròlegs.

En aquesta etapa, s'esdevé el “primer canvi generacional” en el lideratge mèdic especialitzat. El 1992, el Dr. Pere Barceló substitueix el Dr. Gerardo del Río en la Direcció del Servei de Nefrologia; el 1994, el Dr. José Vicente accedeix a la Direcció del Servei d'Urologia i substitueix el Dr. Norberto Mallo; i el 1994, el Dr. Josep M. Pomerol i Monseny accedeix a la Direcció del Servei d'Andrologia que ocupava el seu pare, el Dr. Josep M. Pomerol i Serra.

Els doctors Barceló, Vicente i Pomerol coronaren així el seu desenvolupament professional a la institució, on anys abans havien iniciat la seva formació com a especialistes.

També en els anys noranta, en l'àmbit sanitari català, es promulga la Llei d'ordenació sanitaria de Catalunya (LOSC); es crea el Servei Català de la Salut (SCS); s'elabora el Pla de salut i es prepara el Pla de serveis i es plantegen diversos reptes: la coordinació de l'assistència primària i l'hospitalària, la conveniència de la gestió assistencial integral i la necessitat d'organitzar els hospitals com empreses de serveis.

En aquest entorn -molt dinàmic- al qual s'han d'adaptar els proveïdors del Servei Català de Salut, la Fundació decideix flexibilitzar les seves estructures organitzatives. Així, s'apropa a la població i en situa el malalt com a eix vertebrador. D'aquesta manera s'aprofundeix en una dinàmica orientada als processos i s'implanta un model de “gestió clínica”, en què implica els metges en la presa de decisions. D'altra banda, amb la col·laboració dels professionals, es modifiquen diversos aspectes de la direcció dels serveis mèdics, la qual cosa permet identificar les línies de millora humanes, tècniques i econòmiques.

Etapa actual

La Fundació Puigvert inicia la primera dècada del segle XXI com:

• Un hospital que, fundat per un mestre de la medicina, en l'accepció clàssica del terme, ha esdevingut un hospital monogràfic, altament especialitzat, que centra la seva organització en el malalt i que aconsegueix desenvolupar una visió global i multidisciplinària del malalt i de la seva malaltia.
• Un hospital que considera els professionals que hi treballen com el seu actiu més important, i que s'orienta clarament com una organització de creació i transmissió del coneixement, en la qual es comparteix saber, experiència i evidència científica.
• Un hospital que, amb una amplia plataforma tecnològica, incorpora de manera incessant innovacions tècniques, amb la prudència adequada per tal d'evitar riscos innecessaris.
• Un hospital que basa la seva gestió en la qualitat assistencial i que vol garantir l'accessibilitat i l'equitat, sense deixar de banda les necessitats del malalt, i poder informar-lo clarament de les diferents propostes terapèutiques que li pot oferir la institució.
• Un hospital que considera l'assistència com la seva activitat bàsica, i que es planteja com a objectiu prioritari el seu ple desenvolupament, amb la intenció de promoure el pensament i el mètode científic i l'adopció d'actituds i conductes que optimitzin els processos i la innovació.

En definitiva, un hospital que s'adapta a l'entorn, que creix i que innova, per complir el llegat del seu fundador, el qual, en renunciar com a president de la Fundació, va deixar escrit:

“Tota institució només pot tenir futur, si està repleta de passat... Confio en tots vosaltres, perquè sigueu realistes; perquè atengueu les demandes bàsiques de la societat; perquè retorneu l'esperança i oferiu confiança al malalt; perquè poseu remei eficaç a les situacions conjunturals negatives; i perquè, per sobre de tot, situeu i defenseu els valors de la Fundació”